Nacionalisme irlandès a les Olimpíades de 1906
A principis del segle XX l’esport era una pràctica rellevant i molt present en la societat britànica. El futbol n’era el predominant, però el rugby, el tennis i fins i tot l’atletisme tenien molt recolzament social i començaven a produir un més que destacable rendiment econòmic. En aquest context, l’any 1884 es funda a Dublín l’Associació Atlètica Gaèlica, una associació esportiva dedicada a l’organització i promoció d’esports com el hurling, el futbol gaèlic o l’atletisme, entre altres actes d’expressió de la cultura i les tradicions irlandeses.
La calma tensa marcava el context polític de l’època. Des de finals del segle XIX la regió d’Irlanda demanava al govern central una sèrie de mesures que els hi permetessin més autonomia en matèria econòmica. Els silenci i l'incompliment de promeses del Parlament britànic produïen les primeres proclames en avançar cap a l’independència d’Irlanda, capitanejades per Arthur Griffith, líder del partit nacionalista irlandès Sinn Féin. La tensió política va esclatar a totes les capes socials, també en l’àmbit esportiu. L’any 1906 es celebraven els Jocs Olímpics d’estiu d’Atenes, una fita importantíssima tant a nivell esportiu, com polític i social. Als Jocs hi competien 903 atletes de 20 països diferents.
 |
| Bandera irlandesa amb el lema Erin Co Branch |
Peter O’Connor, Con Leahy i John Daly, tres atletes irlandesos d’alt nivell, es van apuntar als Jocs d’Atenes en representació de l’Associació Atlètica Gaèlica. Peter O’Connor era un guardonat saltador, que l’any 1901, va aconseguir el primer record mundial de salt de llargada reconegut per la Associació Internacional de Federacions d'Atletisme. El palmarès de O’Connor era envejable, però també una amenaça pel Comitè Olímpic britànic que veia com un esportista irlandès obertament nacionalista tenia moltes possibilitats de guanyar la medalla d’or, fent així d’altaveu del nacionalisme irlandès a arreu del món. En perspectiva d’un escarni internacional, el Comitè Olímpic britànic va modificar les regles d’inscripció a última hora, això va obligar als tres atletes irlandesos a participar als Jocs en representació del Regne Unit.
Les previsions del Comitè britànic es van complir, i Peter O’Connor es va proclamar campió olímpic en triple salt i medallista en salt de llargada. Tot i la victòria la tensió va esclatar a l’hora de rebre les medalles, moment en que els tres esportistes irlandesos van canviar la bandera britànica que presidia l’entrega de premis per la bandera irlandesa amb el lema Erin go Bragh, frase en gaèlic que expressa la lleialtat cap a Irlanda. Aquest conflicte mostra l’escalada del conflicte regional al Regle Unit, que evolucionaria 10 anys més tard en la guerra angloirlandesa i la posterior independència d’Irlanda.
